“Està decidit, avui combino les sabates vermelles amb el vestit morat.”- aquesta frase s’ha instal·lat en el meu cap des que m’he alçat aquest matí. La repeteixo mentre em rento les dents, esmorzo, em dutxo, em frego les lleganyes – no en aquest ordre precisament –. De camí a l’habitació, convençudíssima que avui vestiré la combinació guanyadora, em comença a venir al cap la frase més temuda per tots aquells que vivim instal·lats en els records "que hagués passat si...". Arribat aquest punt, el meu inconscient comença a dominar el meu cervell i remena les vivències al seu aire, ara obre un calaix ara un altre. Recordo el dia en què vaig escollir callar a classe i fer veure que no sabia la resposta al que ens preguntava la professora per no ser la burla dels companys; em convenço que la meva decisió d’escollir el meu amor per les lletres en comptes del futur més senzill que m’oferia la ciència és la correcta; em repeteixo que la possibilitat d’haver conegut la meva mitja taronja en aquella festa és completament remota i que una relació consolidada, a estones monòtona, pesa molt més en una balança. Per fugir d’aquestes cabòries abans no sigui massa tard i arrelin dins el meu cap, obro l’armari i n’agafo el vestit negre que fa joc amb les botes d’aquest mateix color.